5. Semblant a la cançó de les mentides

L’estructura formal de la cançó El Serpent de Manlleu és la de quatre versos, bàsicament hexasíl·labs, amb rima assonant i una tornada o refrany exterior format per tres versos (tetrasíl·labs el primer i el tercer, i hexasíl·lab el segon). Melòdicament, la tornada o refrany se’ns presenta com una continuació del 4t vers de la cançó. Aquest refrany comença amb “Si no ho creieu…”. 

La mètrica 6+6 de la cançó ens orienta cap a un grup de balades, cançons narratives que expliquen una història generalment tràgica o seriosa (com ara Testament d’Amèlia o Muntanyes regalades) i que mostren característiques rítmiques molt comunes i molt constants, l’element més perdurable de les melodies cantades, molt més que la línia melòdica o l’escala musical. Però la major semblança la trobem amb El poble terrisser, una de les ben poques balades que no despleguen una narració seriosa, sinó satírica, típica de taverna, carnestoltes i gresca.

Cal dir, però, que el desplegament de les escenes de la cançó El Serpent de Manlleu no segueixen la narració lineal de les balades, sinó que després d’explicar la situació inicial, l’existència del Serpent a la Devesa de Manlleu, només enumera en un paral·lelisme d’escenes tot l’absurd de persones, animals i objectes que el monstruós Serpent s’hauria menjat: és, evidentment, un absurd derisori en el mateix to que fan servir les cançons de les mentides.

D’aquesta manera, gairebé totes les estrofes on es canta el que es va engolint la bèstia presenten un patró molt semblant (un mateix model de sintagma literari). A la pràctica, cada parell de versos forma una unitat en si mateixa i, en la majoria de casos, l’estructura és equivalent: l’esment de l’ofici de la persona o col·lectiu es completa amb la citació d’alguns estris o animals que n’arrodoneixen el retrat, fent ús d’un recurs habitual en les cançons enumeratives.