Codi HTML

4. Un Serpent amb cançó i tot!

4. Un Serpent amb cançó i tot!

«…una letrilla, con que rediculizó el temor pánico estendido (…) suponiéndose que en la dehesa de Manlleu existía una sierpe descomunal.»
Joan Corminas, 1849

Sabies que...

…el Serpent de Manlleu és l’únic cas d’animal fantàstic, com a mínim dins l’àmbit folklòric català, que a banda d’una llegenda té una cançó d’arrel popular que en parla?

Sabies que...

…el Serpent de Manlleu és l’únic cas d’animal fantàstic, com a mínim dins l’àmbit folklòric català, que a banda d’una llegenda té una cançó d’arrel popular que en parla?

L'autor i els motius de la lletra

A banda d’una llegenda, el Serpent de Manlleu també té una cançó de les anomenades d’arrel popular que en parla. De la majoria d’aquestes cançons, transmeses oralment generació rere generació, no se’n coneix l’autor. Però la cançó del Serpent de Manlleu n’és una excepció.

Jacint de Santa Bàrbara (1726-1817), frare i escriptor carmelità
Avui dia sabem qui va escriure la lletra de la cançó del Serpent gràcies a l’esment que en fa el doctor Joan Corminas (Manlleu 1800 – Tarragona 1854), eclesiàstic i home d’àmplia cultura, en el seu llibre Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1849). Concretament, Corminas escriu: «Poseo de él [Jacint de Santa Bàrbara] una letrilla, con que rediculizó el temor pánico estendido con motivo de la voz que se hizo propagar con fin particular, suponiéndose que en la dehesa de Manlleu existía una sierpe descomunal». La mateixa font revela que també és l’autor del romanç La vida del pastor, una composició narrativa en la qual s’exposa una visió idíl·lica de l’ofici pastoral. 

Jacint Claret Serra, fill d’Esteve Claret, cirurgià, i de Caterina Serra, nasqué el 1726 a Sallent. Vestí els hàbits de carmelita, adoptant el nom de Jacint de Santa Bàrbara, el 16 de novembre de 1744 al convent de Barcelona, professant de manera solemne el 18 de novembre de 1745. La malaguanyada destrucció de molts dels arxius fa que sigui laboriós i difícil resseguir la seva vida. Però sembla que almenys entre el 1751 i el 1753 va estar de conventual al convent de Sant Josep de Lleida, que el 1756 es trobava al convent de Sant Joan Baptista de Reus i el 1771 al de Sant Josep de Mataró. Va morir el mes de febrer de 1807 al convent de Sant Josep de Vic, on consta que era com a mínim des del 1799.

Una letrilla sobre un Serpent

Joan Corminas classifica l’escrit de Jacint de Santa Bàrbara de letrilla. El diccionari de la RAE defineix el terme, diminutiu de letra, com una «composición poética de versos cortos que suele ponerse en música». En la seva segona accepció, afegeix: «composición poética, amorosa, festiva o satírica, que se divide en estrofas, al fin de cada una de las cuales se repite ordinariamente como estribillo el pensamiento o concepto general de la composición, expresado con brevedad». És evident, doncs, que la letrilla de la qual parla Corminas fa referència al text de la cançó que nosaltres coneixem ara amb el nom d’El Serpent de Manlleu, idea reforçada pels detalls explicatius que conté el seu comentari.

La lletra feta per encàrrec

Les lletres de les cançons que ara anomenem populars podien ser fruit de la improvisació o obra d’un dictador de cançons. Tot i que normalment era un home d’ambient rural que tenia l’habilitat de crear oralment textos i que combinava aquesta destresa amb la seva feina habitual, el text sobre el Serpent de Jacint de Santa Bàrbara demostra que un autor il·lustrat podia combinar l’escriptura de composicions poètiques complexes —que podien fer el salt a la literatura impresa de fil i canya, com ara el romanç La vida del pastor—, amb altres de dictades, per definició menys ambicioses.

Aquestes lletres, de vigència limitada pel fet que feien referència a un entorn i un moment històric de caràcter local molt concrets, podien ser creades per iniciativa pròpia o de resultes d’un encàrrec, com seria el cas de la cançó del Serpent. Atenent al caràcter local de la cançó, Jacint de Santa Bàrbara només podia estar al corrent de la situació manlleuenca perquè algú n’hi hagués parlat.

Una cançó "denúncia"

Si ens fixem en la lletra de la cançó, és evident que el seu objectiu no és explicar la llegenda, ni tan sols retratar un serpent. El seu propòsit és tot un altre, i s’endevina a partir del comentari de Joan Corminas al Suplemento…, quan atribueix la seva gènesi a una problemàtica local, un «fin particular» escriu. Per tant, aquesta composició s’explica per la tibantor històrica existent entre els manlleuencs i el propietari de la Devesa, el més conegut dels quals fou el xoc violent amb morts i ferits, a inicis del segle XVIII, entre Carles Regàs, llavors amo de la Devesa, i el comú de Manlleu pel monopoli que tenia el primer dels dos únics molins de la vila.

La via d’intervenir-hi era ridiculitzant la creença sobre l’existència d’un Serpent en aquell indret, denunciant i posant en evidència, d’aquesta manera, aquells qui diuen que fan córrer aquest rumor per a benefici propi. I l’autor tria una estratègia comunicativa eficaç i de llarga tradició en la difusió oral: crea una cançó que ridiculitza la creença que vol desacreditar. Una acció no pas fàcil, atesa la gran difusió oral i molt arrelada entre les classes populars sobre l’existència d’aquests serpents, vinculats a la part dolenta.

Versions de la cançó del Serpent de Manlleu

Versió de Riudeperes, de Jacint Verdaguer (entre 1863 i 1871).

Mossèn Cinto Verdaguer, llorejat poeta, també va aplegar moltes cançons tradicionals (es calcula que unes 250) i és sabut que li agradava cantar. Aquesta versió de la cançó la va trametre a Marià Aguiló (Mallorca, 1825 – Barcelona, 1897), considerat el primer folklorista sistemàtic arreu dels Països Catalans.

Verdaguer devia recollir aquesta versió de la cançó del Serpent quan era estudiant i feia de mestre a Can Tona, masia que es troba entre Folgueroles i Calldetenes, com es dedueix de la nota que Aguiló va escriure en el manuscrit: Verdaguer. Riudeperes.

En el seu interès pel cançoner –que va aprofitar per bastir la seva literatura– cal dir que és fidel a allò que li dictaven i no hi fa retocs, conservant en la seva transcripció els dialectalismes.

Mossèn Cinto Verdaguer. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Sota el pont de Manlleu
n’hi ha una pollancreda
que n’hi ha un serpent molt gros
fa tremolar la terra.

Si no ho creieu,
anau-lo a veure
i el trobareu.

Tota la gent que veu,
si els pot haver se’ls menja:
s’ha menjat un senyor
que venia de festa;
un ramat de godais,
la truja i la porquera;
tot una professó,
gamfarons i banderes;
un regiment de tropa,
canons i baionetes.

Romancerillo Catalán Manuel Milà i Fontanals (segona meitat del segle XIX).

El Romancerillo Catalán (1882) de Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès 1818-1884), considerada la col·lecció de cançons tradicionals més completa i seriosa de les publicades en la Catalunya del segle XIX, és el primer recull imprès on apareix la cançó del Serpent, amb el títol de canción mentirosa. No anota on es va recollir, però podria molt ben ser que fos en algun indret de la plana de Vic, atenent a les mostres de ieisme (poiancreda, guadais i parei) presents en el text.

Manuel Milà i Fontanals. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura

Al camí de Manlleu
n’hi ha una poiancreda,
n’hi ha un serpent molt gros
que esgarrifa de veure.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

Tota la gent que hi van,
si els pot haver se’ls menja.
S’ha menjat nou guadais,
la truja i la porquera,
i també un parei de bous,
una burra i una euga,
moltons a prop de cent
i nou-centes ovelles.

Versió de Tagamanent, dins els Materials Aguiló (abans de 1897).

Inclosa, com la versió de Verdaguer, dins els Materials Aguiló, dipositats a l’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. No sabem qui li va trametre a Marià Aguiló, però sí la seva procedència: Tagamanent = la Garriga. Destaca especialment que de totes les versions que coneixem és la més precisa en situar l’indret de la Devesa.

Marià Aguiló. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura

Sota el pont de Manlleu
n’hi ha una aigua molt ferma.
Voreta vorejant
n’hi ha una pollancreda.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

Hi ha una grossa serpent
que esgarrifa la terra.
S’ha menjat set godais,
la truja i la porquera.
S’ha menjat set moltons
i altres tantes auvelles,
els moltons eren blancs
i les ovelles negres

Versió de la Vall d’Hostoles, de mossèn Jaume Vilaró (vers 1897-1898).

Publicada en un article de mossèn Jaume Vilaró i Griera (Sant Bartomeu del Grau, 1868 – Avinyó, 1930) dins el Butlletí del Centre Excursionista de Vich. Després d’explicar-li les malifetes del serpent de la parròquia de les Encies, a la vall d’Hostoles (comarca de la Garrotxa), el mateix informant li va cantar després d’assabentar-se que exercia el seu ministeri a Manlleu. La fidelitat a allò que li dictaren s’evidencia en les tornades, amb algunes diferències de detall entre elles.

Aquesta mateixa versió, normativitzada, és reproduïda per Joan Amades dins l’obra Folklore de Catalunya, en el volum segon, dedicat a la cançonística (1951), tot i que ell anota que és recollida a Vic l’any 1925.

Postal antiga de la Vall d’Hostoles, vista des del Santuari de la Salut.

A la vila de Manlleu,
n’hi ha una pollancreda,
n’hi ha un serpent molt gros,
que fa escarrifar la terra.

Si no ho creveu,
aneu a veure,
que és a Manlleu.

S’ha menjat deu godalls,
la truja i la porquera;
s’ha menjat un pollí,
burra, collar i esquella.

Si no ho creveu,
diu que ho aneu a veure,
que és a Manlleu.

S’ha menjat una processó de gent,
ganfarons i banderes;
un regiment de soldats,
baionetes i escopetes.

I si no ho creveu,
aneu a veure,
que és a Manlleu.

S’ha menjat deu traginers,
matxos, basts i comandes;
s’ha menjat un carreter,
carro, animals i vela.

Si no ho creveu,
aneu a veure,
que és a Manlleu.

Versió del Cançoner de Sant Feliu de Pallerols, de Joaquim Sans Quintana (1908).

Aquesta versió de la cançó del Serpent està inclosa en el recull Cançoner de Sant Feliu de Pallerols, presentat al concurs convocat per l’Orfeó Català l’any 1922. L’autor era Joaquim Sans Quintana (Sant Feliu de Pallerols, 1882 – Barcelona, 1948), mestre de professió, amb alguns mètodes didàctics avançats a l’època i amic d’Aureli Capmany.

Amb el títol Al poble de Manlleu… la versió és molt interessant perquè, a més d’esmentar el nom del cantaire, Josep Saderra i Rovira (Sant Feliu de Pallerols, 1855-1915), músic de cobla de la famosa nissaga dels Saderra, és la primera que en fa la notació musical. Les semblances amb la versió de mossèn Vilaró, recollida en el mateix lloc, són evidents.

Joaquim Sans Quintana. Arxiu de Sant Feliu de Pallerols.

Al poble de Manlleu,
hi ha una pollangreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
fa tremolar la terra.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
que és a Manlleu.

S’ha menjat un pollí,
euga, collar i esquella;
s’ha menjat nou godais,
la truja i la porquera.
Una professó de gent,
ganfarons i banderes;
un estol de soldats,
amb tota l’armamenta.

Àudio de Al poble de Manlleu… Harmonització: Pep Serdà. Dolors Lozano (soprano) i Pep Serdà (piano).

Versió de Gombrèn, de mossèn Martí Morera (entre 1912 i 1917).

Inclosa dins el Cançoner del Ripollès –publicat l’any 1998, tot i que el material va ser reunit per un grup de folkloristes de Ripoll abans del 1922– aquesta variant de la cançó procedeix de Gombrèn. Tramesa pel qui llavors n’era vicari, mossèn Martí Morera Ferrer (Castelltallat, 1880 – Sant Martí de Centelles, 1954) amb el títol La serpent, és interessant no tan sols per la fidelitat en la transcripció de la lletra, també per la notació musical transcrita en l’anomenat ritme lliure, és a dir, sense les barres divisòries, només amb uns signes de respiració que marquen els hemistiquis dels versos.

Mossèn Martí Morera. Arxiu del Bisbat de Vic.

Per damunt de Manlleu,
si n’hi ha una arboleda,
si n’hi ha una serpent,
tota la gent se menja.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
que ho trobareu.

S’ha menjat set godais,
la truja i la porquera.
S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta;
un piquet de soldats,
llances i baionetes;
una professó de gent,
ganfarons i banderes,
i hasta el senyor rector,
que anava tot darrere.

Versió de Sant Feliu de Pallerols, de la Missió Joan Tomàs-Bartomeu Llongueras per la comarca d’Olot (1923).

L’any 1923, Joan Tomàs (Barcelona, 1896-1967) –autor de la transcripció la majoria de les melodies en l’obra de Joan Amades i sotsdirector de l’Orfeó Català– i Bartomeu Llongueras van realitzar una missió de recerca, promoguda per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a la zona de Girona, Olot, Sant Martí del Clot, Sant Feliu de Pallerols, Rupit, Sant Miquel de Pineda i Amer.

Entre l’abundós material que van aplegar, hi ha aquesta versió de la cançó del Serpent, I allí al pont de Manlleu…, de la qual, a banda de la lletra, també transcriu la melodia. Cantada el 5 de setembre de 1923 per Miquel Rigall Pujol (Sant Feliu de Pallerols, 1858-1934), la semblança de la lletra amb les versions de mossèn Vilaró i de Joaquim Sans són evidents.

Joan Tomàs recollint la música del flabiol de Bonaventura Gili Reig (a) Ventura, en la missió de recerca núm. 28 per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el 2 d’octubre de 1927 a Viladrau. Arxiu de l’OCPC (C.106). Dep. de Cultura.

I allí al pont de Manlleu,
n’hi ha una pollancreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
fa esgarrifar de veure.

Si no ho cregueu,
bé ho podeu anar a veure,
al pont de Manlleu.

S’ha menjat set godais,
la truja i la porquera;
s’ha menjat un pollí,
burra, morral i esquella.
Una professó de gent,
gafanons i banderes;
batalló de soldats,
fusells i baionetes.

Àudio de I allí al pont de Manlleu… Harmonització: Pep Serdà. Dolors Lozano (soprano) i Pep Serdà (piano).

Mn. Joan Sala i Salarich Segona de Gombrèn (1927).

Aquest original pertany al material que mossèn Joan Sala i Salarich (Viladrau, 1882 – Sant Pere de Torelló, 1936) va trametre a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya entre el 1925 i el 1933. En total, ell tot sol, va enviar més de mil set-centes cançons i El Serpent de Manlleu, amb el número LXI, es troba dins la quarta tanda de material que Joan Sala va fer arribar a l’Obra el 24 d’octubre de 1927.

El més curiós, i això explica la gran semblança amb l’altra versió de Gombrèn, és que mossèn Martí Morera, que l’havia tramesa al Cançoner del Ripollès, passa a ser el cantaire en la versió transcrita per Joan Sala, que és qui en fa una nova notació melòdica, ara amb els compassos corresponents.

La cançó d’El Serpent de Manlleu, tal com es canta avui dia, deu moltíssim a aquesta versió recollida per mossèn Joan Sala.

Mossèn Joan Sala i Salarich. Arxiu del Bisbat de Vic.

Part d’amunt de Manlleu,
si n’hi ha una arboleda,
si n’hi ha una serpent,
tota la gent se menja.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
que ho trobareu.

S’ha menjat set godais,
la truja i la porquera.
S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta;
un piquet de soldats,
llances i baionetes;
una professó de gent,
ganfarons i banderes,
i hasta al senyor rector
que anava al seu darrere.

Versió de Salselles, de Josep Maria Vilarmau (anys 30-40 del segle XX).

Recollida per Josep Maria Vilarmau i Cabanes (1900-1947), fill de la casa d’Escrigues de Santa Maria de Merlès i autor d’un treball de recerca folklòrica al Lluçanès, sobretot els anys posteriors a la Guerra Civil.

Aquesta versió la va cantar Anna Vilalta Puigoriol (1901-1966). La coneixia de quan vivia amb la seva mare a Salselles –de petita havia viscut al Molí del Vilar–, i se la coneixia com la nena del molí. Malgrat ser una versió molt curta i de totes la més modificada pel que fa a la lletra, en destaca la melodia, ben diferent de les altres que coneixem. Crida l’atenció que qui diu haver vist el Serpent en aquesta versió de la nena del molí sigui, precisament, el moliner.

Josep Maria Vilarmau en la seva casa d’Escrigues. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura

A la vora del Ter
hi ha una serp furiosa.
El moliner l’ha vist
i ha dit que era molt grossa.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
ia ho trobareu.

Àudio de A la vora del Ter… Harmonització: Pep Serdà. Dolors Lozano (soprano) i Pep Serdà (piano).

Versió de Sant Feliu de Pallerols de Per les cançons d’un terrelloner, del pare caputxí Nolasc del Molar (1956).

L’any 1956 Agustí Puigcerver, pseudònim del pare caputxí Nolasc del Molar –nom de religió de Daniel Rebull i Muntanyola (1902-1983)– va publicar Per les cançons d’un terrelloner. El llibret inclou una versió de la cançó del Serpent, recollida de Joaquim Bruns Carbonés (Sant Feliu de Pallerols, 1875-1956), pare del llavors custodi del Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, mossèn Miquel Bruns.

Sense la notació musical, el text es presenta en concatenació: un parell de versos i d’hemistiquis finals de cada estrofa es repeteix íntegrament al cap del grup següent.

El pare caputxí Nolasc del Molar. Arxiu provincial dels caputxins de Catalunya.

Al poble de Manlleu
hi ha una pollancreda;
hi ha un serpent molt gros:
fa tremolar la terra.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
que és a Manlleu.

Hi ha un serpent molt gros:
fa tremolar la terra;
s’ha menjat un pollí,
euga, collar i esquella.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
que és a Manlleu.

S’ha menjat un pollí,
euga, collar i esquella;
s’ha menjat nou godais,
nodrissa i porquera.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
que és a Manlleu.

Versió del Cançoner de Can Ventura de Sant Feliu de Pallerols del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa (1995).

La versió de la cançó del Serpent que el Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa va recollir el 1995 de les germanes Carme (1908-1997), Anna (1913-2000) i Narcisa (1925-2014) Rovira Casademont, de Can Ventura de Sant Feliu de Pallerols, és la que ens consta que va ser recollida de l’oralitat per darrera vegada i l’única de la qual podem escoltar l’enregistrament sonor original.

Que el besavi de les cantadores, Bonaventura Rovira Roca (1799-1865), hagués nascut a Manlleu ens fa creure que és ell qui traslladà la cançó de vora el Ter als peus de la Salut, quan amb del seu casament amb Antònia Roca (1825) va anar a viure a Sant Feliu de Pallerols. A més, les grans semblances de la lletra i la melodia amb la versió de Josep Saderra (1908) s’expliquen pel seu parentiu amb les germanes de Can Ventura.

Lingüísticament és interessant fixar-se en el vers «n’hi ha una serpent molt gros», en el que es compagina el femení del substantiu serpent amb el masculí de l’adjectiu gros, un exemple evident de la confusió de gènere amb la feminització del mot serpent.

Josep Garcia Miràngels. Arxiu del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa.

Al poble de Manlleu
si n’hi ha una pollangreda;
n’hi ha una serpent molt gros,
fa tremolar la terra.

Si no ho creieu,
diu que l’aneu a veure,
que és a Manlleu.

S’ha menjat un pollí,
euga, collar i esquella;
s’ha menjat nou godais,
la truja i la porquera.

Si no ho creieu,
diu que ho aneu a veure,
que és a Manlleu.

Àudio de El Serpent de Manlleu (1995). Recollit pel Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa.

Curiositat

A banda de la lletra sobre el Serpent, tot i que és lògic pensar que havien de ser força més, Jacint de Santa Bàrbara també és l’autor del romanço La vida del pastor. Una obreta molt popular als dos vessants del Pirineu, on era recitada pels pastors a l’hora de dinar o sopar. A diferència de la cançó del Serpent, aquesta composició va ser editada en múltiples ocasions i àmpliament difosa durant tot el segle XIX, i va esdevenir el que avui en diríem un autèntic best-seller.

Full davanter del romanço La vida del pastor, en una edició barcelonina de l’any 1848. Col·lecció particular.

1799

En la breu ressenya que Joan Corminas fa de Jacint de Santa Bàrbara, només s’esmenta la data de 1799, any en què ens informa que vivia al convent carmelità de Vic. És molt probable que aquesta data es correspongui també amb la de l’escriptura de la lletra de la cançó del Serpent de Manlleu.

Curiositat

Full davanter del romanço La vida del pastor, en una edició barcelonina de l’any 1848. Col·lecció particular.

A banda de la lletra sobre el Serpent, tot i que és lògic pensar que havien de ser força més, Jacint de Santa Bàrbara també és l’autor del romanço La vida del pastor. Una obreta molt popular als dos vessants del Pirineu, on era recitada pels pastors a l’hora de dinar o sopar. A diferència de la cançó del Serpent, aquesta composició va ser editada en múltiples ocasions i àmpliament difosa durant tot el segle XIX, i va esdevenir el que avui en diríem un autèntic best-seller.

1799

En la breu ressenya que Joan Corminas fa de Jacint de Santa Bàrbara, només s’esmenta la data de 1799, any en què ens informa que vivia al convent carmelità de Vic. És molt probable que aquesta data es correspongui també amb la de l’escriptura de la lletra de la cançó del Serpent de Manlleu.

Claustre del convent del Carme de Vic (1916). Fotografia de Josep Salvany. Biblioteca de Catalunya.

Vinyeta de la historieta La llegenda del Serpent de Manlleu publicada al llibret de la Festa del Serpent del 2006. Dibuix: Toni Donada.

Façana de l’església del Carme de Vic. Foto: Toni Donada.

Frare carmelità. Gravat del segle XVIII.

Signatura de fra Jacint de Santa Bàrbara. Foto: Arxiu dels carmelites descalços de Catalunya i Balears.

Portada interior del Diccionari d’escriptors catalans del Dr.Joan Corminas (1849).

Gravat de frares carmelitans escrivents.

Can Regàs (1910). Foto de Lluís Coll i Espadaler (Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA).

Mossèn Cinto Verdaguer. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Manuscrit de Jacint Verdaguer. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Manuel Milà i Fontanals. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Portada del Romancerillo Catalán de Milà i Fontanals.

Marià Aguiló. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura. 

Manuscrit de la versió de Tagamanent. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Postal antiga de la Vall d’Hostoles, vista des del Santuari de la Salut.

Joaquim Sans Quintana. Arxiu de Sant Feliu de Pallerols.

Manuscrit de la melodia i la lletra de Al poble de ManlleuArxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Mossèn Martí Morera. Arxiu del Bisbat de Vic.

Manuscrit de la versió de Gombrèn. Arxiu Comarcal del Ripollès.

Joan Tomàs recollint la música del flabiol de Bonaventura Gili Reig (a) Ventura, en la missió de recerca núm. 28 per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el 2 d’octubre de 1927 a Viladrau. Arxiu de l’OCPC (C.106). Dep. de Cultura.

Manuscrit de la melodia i la lletra de I allí al pont de ManlleuArxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Mossèn Joan Sala i Salarich. Arxiu del Bisbat de Vic.

 

Manuscrit de la melodia i la lletra d’El Serpent de Manlleu. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Josep Maria Vilarmau en la seva casa d’Escrigues. Arxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

Anna Vilalta Puigoriol. Arxiu família Vilà.

Manuscrit de la melodia i la lletra de A la vora del TerArxiu de l’OCPC. Dep. de Cultura.

El pare caputxí Nolasc del Molar. Arxiu provincial dels caputxins de Catalunya.

Joaquim Bruns i Carbonés. Del llibre Per les cançons d’un terrelloner (1956).

Josep Garcia Miràngels. Arxiu del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa.

Les germanes Anneta, Carmeta i Ciseta Rovira Casademont de Can Ventura de Sant Feliu de Pallerols (1995). Arxiu del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa.

Full davanter del romanço La vida del pastor, en una edició barcelonina de l’any 1848. Col·lecció particular.

Claustre del convent del Carme de Vic (1916). Fotografia de Josep Salvany. Biblioteca de Catalunya.