3. La llegenda del Serpent
La llegenda del Serpent de Manlleu «l’havia explicat sempre la meva àvia. Li tenia molt ‘carinyo’, perquè era molt petit jo.»
Pere Corrius (1983)
Sabies que...
…la llegenda que explica el robatori del diamant del serpent i la seva mort, amb diferències de detall, s’explica arreu on es parla de serpents. Tot fa pensar que la mateixa figura del serpent portava associada aquesta llegenda, tot i que avui dia només en quedi el record en una part d’aquests serpents documentats. Cal destacar que, en el cas manlleuenc, la llegenda ha arribat ben viva fins als nostres dies.
El vailet aprofita el moment en que el Serpent s’abeura al Ter per robar-li el diamant. Dibuix. Toni Donada (2019).
Sabies que...
…la llegenda que explica el robatori del diamant del serpent i la seva mort, amb diferències de detall, s’explica arreu on es parla de serpents. Tot fa pensar que la mateixa figura del serpent portava associada aquesta llegenda, tot i que avui dia només en quedi el record en una part d’aquests serpents documentats. Cal destacar que, en el cas manlleuenc, la llegenda ha arribat ben viva fins als nostres dies.
En aquesta sala podeu llegir/escoltar 6 versions de la llegenda recollides entre el 1955 i el 1987. Com és normal en la transmissió oral, hi ha diferències de detall i s’esplaien més o menys en el relat, però la història és sempre la mateixa.
L’estructura bàsica de la llegenda la podem resumir de la manera següent:
— A la Devesa de Manlleu hi vivia un Serpent molt gros, amb cabellera i un diamant al cap.
— El Serpent es treu el diamant quan va a abeurar-se.
— Hi ha qui aprofita aquest moment per a robar-li i fugir.
— El Serpent se n’adona, el persegueix o segueix el seu rastre.
— El lladre, tancat en una casa, amaga el diamant a sota d’un morter.
— El Serpent entra a la casa i descobreix on han amagat el diamant.
— El Serpent es cargola al morter, fins que mor en no poder recuperar el diamant.
— En alguns casos s’hi afegeix un epíleg, amb l’ofrena del diamant a la Mare de Déu.
Versions de la llegenda del Serpent de Manlleu
Versió d'Esteve Gaja (1955)
Revista Ausa
Tot i la indubtable popularitat de la llegenda del Serpent, no en trobem la primera versió escrita fins a l’any 1955, quan Esteve Gaja i Molist (Manlleu, 1919-1998) publica un article a la revista Ausa, editada pel Patronat d’Estudis Osonencs, amb el títol El Serpent de Manlleu.
Gaja vivia fora de Manlleu, treballava en l’Administració local i era historiador per vocació. Membre del grup local Lletres Amicals, influenciat per la figura de mossèn Joan Puntí i Collell, va ser autor de nombrosos llibres, alguns sobre temes manlleuencs com ara: Història de Manlleu (1976), La Guerra Civil a Manlleu (1979) o El Manlleu del segle XIX (1983).
Tot i esmentar en el seu article a la revista Ausa que havia sentit la llegenda, “quan menuts confoníem la llegenda amb la més rigorosa història”, la versió que ens explica li contà “una persona” després de la publicació de Croquis manlleuencs (1952), obra escrita conjuntament amb Francesc d’A. Pujol Escalé i amb un pròleg de mossèn Puntí. Un dels capítols d’aquest llibret és dedicat a La Serpent de Manlleu, on es parla de la cançó, però no n’explica la llegenda.
Aquesta versió de la llegenda ens diu que l’agosarat manlleuenc, que pren el brillant al Serpent, travessa el riu a cavall i es refugia en un establiment del carrer del Pont, cantonada amb el carrer de Sant Domènec, on hi havia hagut el Cafè Esteve.
Versió de Valentí Puntí (1959)
Periòdic Comarca
Valentí Puntí i Morer (Manlleu, 1893 – Barcelona, 1968) vivia fora de Manlleu per raó de feina. Des de Barcelona, ell va ser un dels màxims responsables de l’edició del llibre Manlleu íntim (1953), una obra col·lectiva, aplec de temes manlleuencs, de la qual mossèn Joan Puntí i Collell, amb qui estava emparentat, va ser l’ànima.
El mes de juliol de l’any 1959, Valentí Puntí va enviar una carta al periòdic local Comarca on explica la llegenda del Serpent, que coneixia per tradició familiar de la seva mare. Cal destacar que en aquest cas el Serpent va a abeurar-se al pou de la Devesa. També crida l’atenció que el brillant s’amagui sota un bugader o bota [vegeu el comentari del terme morter al “Sabies que…” d’aquesta mateixa sala 3]. També és interessant que parli de l’ofrena del diamant, tot i que l’ofrena ha passat de ser de la Mare de Déu de Gràcia, detall apuntat per l’historiador local Domènec Torrent i Garriga, a la Verge Assumpta, patrona de Manlleu a partir de la construcció del temple barroc al segle XVIII.
Versió de Joan Homs (1983)
Recollida per Toni Donada
Fruit d’un treball de recerca oral de la llegenda, l’estiu de l’any 1983 Toni Donada va enregistrar tres versions de la llegenda del Serpent. Un dels informants va ser Joan Homs Piella (Manlleu, 1896-1989), conegut popularment com en Joan dels Llums perquè treballava a la companyia elèctrica i s’encarregava d’anar a llegir els comptadors a les cases.
De la versió d’en Joan Homs, que havia sentit explicar la història de molt petit, destaca que parla del niu del Serpent: una pedra de molí que hi havia a baix en el pou de la Devesa. També crida l’atenció que el qui gosà robar el diamant es refugià al carrer de Sant Pere. Segurament no és casualitat, ja que és ben a prop d’on vivia llavors en Joan Homs, el carrer de Defora (oficialment, el carrer Torelló). Com altres persones entrevistades, en Joan tampoc no sabia de l’existència de cap cançó popular que en parlés. Així, a la pregunta de si es menjava la gent va respondre: «No, no! Però espantava a tothom. Tothom qui la veia fugia corrents. És clar! Què et sembla una bèstia aixís!».
Recollida per Toni Donada
Versió de Ramon i Palmira Tubau (1983)
Recollida per Toni Donada
Versió recollida de Ramon Tubau Riera (Manlleu, 1893-1992) i la seva filla Palmira Tubau Roqué (Manlleu, 1921-2019) l’estiu de l’any 1983, és un clar exemple de la transmissió generacional de la llegenda. La mateixa Palmira ho evidenciava quan va manifestar que a ella li explicava la seva mare quan era petita i que ella l’havia après del seu pare, que l’any 1983, quan es va recollir aquesta versió, hauria fet uns cent trenta anys.
La Palmira va explicant tota la llegenda, i el seu pare hi afegeix detalls, alguns relacionats amb la Devesa, com ara el del mur que dividia les propietats de la Devesa i la Caseta. En aquesta versió de la llegenda el Serpent no travessa el riu, ja que són els mateixos habitants de la casa de la Devesa els qui s’apoderen del diamant. És significatiu destacar també que la Palmira, una molt bona cantaire, no coneixia ni tan sols l’existència de la cançó del Serpent.
Recollida per Toni Donada
Versió de Pere Corrius (1983)
Recollida per Toni Donada
Versió recollida, l’estiu de l’any 1983, de Pere Corrius Vilalta (Manlleu, 1916-1983); nascut al mas de la Roca de Clavelles, coneixia la llegenda de la seva àvia. Va ser alcalde de Manlleu a meitat del segle XX, mandat durant el qual va intentar bastir un monument al Serpent vora el riu, a prop dels rentants. Això fa que aquesta versió tingui un valor especial i demostra l’estima de Pere Corrius pel Serpent i la llegenda.
En aquesta versió, el Serpent va a abeurar-se cada matí al pou de la Devesa i els lladregots són una colla de jovent que s’acaba refugiant en una casa de l’entrada del poble. La part final de l’ofrena demostra una influència de la notícia aportada per l’historiador Torrent i Garriga, si bé ell la situa a la font de la Mare de Déu.
Recollida per Toni Donada
Versió de Joan Domènech i Muns (1986)
Recollida pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona
Aquesta versió de la llegenda del Serpent va ser recollida pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona l’any 1986. Joan Domènech i Muns (Manlleu, 1926-2015), ramader i pagès d’ofici, era un excel·lent coneixedor dels racons de Manlleu i de les seves històries i anècdotes, a més de bon cantant i actor aficionat.
Crida especialment l’atenció, és l’únic cas, que qui roba el diamant al Serpent és una noia. Pel que fa a la part final, difereix de tota la resta ja que el Serpent no mor, tret comú en tota la resta de versions. Sí que s’explica el detall de l’ofrena del diamant.
Recollida pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona
Versió d'Esteve Gaja (1955)
Revista Ausa
Tot i la indubtable popularitat de la llegenda del Serpent, no en trobem la primera versió escrita fins a l’any 1955, quan Esteve Gaja i Molist (Manlleu, 1919-1998) publica un article a la revista Ausa, editada pel Patronat d’Estudis Osonencs, amb el títol El Serpent de Manlleu.
Gaja vivia fora de Manlleu, treballava en l’Administració local i era historiador per vocació. Membre del grup local Lletres Amicals, influenciat per la figura de mossèn Joan Puntí i Collell, va ser autor de nombrosos llibres, alguns sobre temes manlleuencs com ara: Història de Manlleu (1976), La Guerra Civil a Manlleu (1979) o El Manlleu del segle XIX (1983).
Tot i esmentar en el seu article a la revista Ausa que havia sentit la llegenda, “quan menuts confoníem la llegenda amb la més rigorosa història”, la versió que ens explica li contà “una persona” després de la publicació de Croquis manlleuencs (1952), obra escrita conjuntament amb Francesc d’A. Pujol Escalé i amb un pròleg de mossèn Puntí. Un dels capítols d’aquest llibret és dedicat a La Serpent de Manlleu, on es parla de la cançó, però no n’explica la llegenda.
Aquesta versió de la llegenda ens diu que l’agosarat manlleuenc, que pren el brillant al Serpent, travessa el riu a cavall i es refugia en un establiment del carrer del Pont, cantonada amb el carrer de Sant Domènec, on hi havia hagut el Cafè Esteve.
Versió de Valentí Puntí (1959)
Periòdic Comarca
Valentí Puntí i Morer (Manlleu, 1893 – Barcelona, 1968) vivia fora de Manlleu per raó de feina. Des de Barcelona, ell va ser un dels màxims responsables de l’edició del llibre Manlleu íntim (1953), una obra col·lectiva, aplec de temes manlleuencs, de la qual mossèn Joan Puntí i Collell, amb qui estava emparentat, va ser l’ànima.
El mes de juliol de l’any 1959, Valentí Puntí va enviar una carta al periòdic local Comarca on explica la llegenda del Serpent, que coneixia per tradició familiar de la seva mare. Cal destacar que en aquest cas el Serpent va a abeurar-se al pou de la Devesa. També crida l’atenció que el brillant s’amagui sota un bugader o bota [vegeu el comentari del terme morter al “Sabies que…” d’aquesta mateixa sala 3]. També és interessant que parli de l’ofrena del diamant, tot i que l’ofrena ha passat de ser de la Mare de Déu de Gràcia, detall apuntat per l’historiador local Domènec Torrent i Garriga, a la Verge Assumpta, patrona de Manlleu a partir de la construcció del temple barroc al segle XVIII.
Versió de Joan Homs (1983)
Recollida per Toni Donada
Fruit d’un treball de recerca oral de la llegenda, l’estiu de l’any 1983 Toni Donada va enregistrar tres versions de la llegenda del Serpent. Un dels informants va ser Joan Homs Piella (Manlleu, 1896-1989), conegut popularment com en Joan dels Llums perquè treballava a la companyia elèctrica i s’encarregava d’anar a llegir els comptadors a les cases.
De la versió d’en Joan Homs, que havia sentit explicar la història de molt petit, destaca que parla del niu del Serpent: una pedra de molí que hi havia a baix en el pou de la Devesa. També crida l’atenció que el qui gosà robar el diamant es refugià al carrer de Sant Pere. Segurament no és casualitat, ja que és ben a prop d’on vivia llavors en Joan Homs, el carrer de Defora (oficialment, el carrer Torelló). Com altres persones entrevistades, en Joan tampoc no sabia de l’existència de cap cançó popular que en parlés. Així, a la pregunta de si es menjava la gent va respondre: «No, no! Però espantava a tothom. Tothom qui la veia fugia corrents. És clar! Què et sembla una bèstia aixís!».
Recollida per Toni Donada
Versió de Ramon i Palmira Tubau (1983)
Recollida per Toni Donada
Versió recollida de Ramon Tubau Riera (Manlleu, 1893-1992) i la seva filla Palmira Tubau Roqué (Manlleu, 1921-2019) l’estiu de l’any 1983, és un clar exemple de la transmissió generacional de la llegenda. La mateixa Palmira ho evidenciava quan va manifestar que a ella li explicava la seva mare quan era petita i que ella l’havia après del seu pare, que l’any 1983, quan es va recollir aquesta versió, hauria fet uns cent trenta anys.
La Palmira va explicant tota la llegenda, i el seu pare hi afegeix detalls, alguns relacionats amb la Devesa, com ara el del mur que dividia les propietats de la Devesa i la Caseta. En aquesta versió de la llegenda el Serpent no travessa el riu, ja que són els mateixos habitants de la casa de la Devesa els qui s’apoderen del diamant. És significatiu destacar també que la Palmira, una molt bona cantaire, no coneixia ni tan sols l’existència de la cançó del Serpent.
Recollida per Toni Donada
Versió de Pere Corrius (1983)
Recollida per Toni Donada
Versió recollida, l’estiu de l’any 1983, de Pere Corrius Vilalta (Manlleu, 1916-1983); nascut al mas de la Roca de Clavelles, coneixia la llegenda de la seva àvia. Va ser alcalde de Manlleu a meitat del segle XX, mandat durant el qual va intentar bastir un monument al Serpent vora el riu, a prop dels rentants. Això fa que aquesta versió tingui un valor especial i demostra l’estima de Pere Corrius pel Serpent i la llegenda.
En aquesta versió, el Serpent va a abeurar-se cada matí al pou de la Devesa i els lladregots són una colla de jovent que s’acaba refugiant en una casa de l’entrada del poble. La part final de l’ofrena demostra una influència de la notícia aportada per l’historiador Torrent i Garriga, si bé ell la situa a la font de la Mare de Déu.
Recollida per Toni Donada
Versió de Joan Domènech i Muns (1986)
Recollida pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona
Aquesta versió de la llegenda del Serpent va ser recollida pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona l’any 1986. Joan Domènech i Muns (Manlleu, 1926-2015), ramader i pagès d’ofici, era un excel·lent coneixedor dels racons de Manlleu i de les seves històries i anècdotes, a més de bon cantant i actor aficionat.
Crida especialment l’atenció, és l’únic cas, que qui roba el diamant al Serpent és una noia. Pel que fa a la part final, difereix de tota la resta ja que el Serpent no mor, tret comú en tota la resta de versions. Sí que s’explica el detall de l’ofrena del diamant.
Recollida pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona
Que el Serpent mori enrotllat en un morter és una de les singularitats de la llegenda, tal com s’explica a Manlleu.
De fet, cal pensar en un bugader –Valentí Puntí esmenta aquest terme– per rentar la roba. Una cançó de Nadal nord-catalana ens dona la pista sobre aquesta paraula quan canta: Sant Josep fa bugada dintre d’un morter… El morter era habitualment a la mateixa cuina de les cases, al costat de la llar de foc. I n’hi havia de fusta, de terrissa i de pedra.
Curiositat
En agraïment d’haver-ne eixit viu, es diu que el pispa va fer ofrena del diamant a la Mare de Déu. Els diferents informants no coincideixen a quina imatge: la Mare de Déu de Gràcia, la Mare de Déu Assumpta, la Mare de Déu de la Font o a la Verge del Roser? Ens inclinaríem per la imatge gòtica de la Mare de Déu de Gràcia, desapareguda durant la Guerra Civil.
El vailet va fer ofrena del diamant a la Mare de Déu pel fet d’haver-ne eixit viu. Dibuix: Toni Donada (2020).
Curiositat
El vailet va fer ofrena del diamant a la Mare de Déu pel fet d’haver-ne eixit viu. Dibuix: Toni Donada (2020).
En agraïment d’haver-ne eixit viu, es diu que el pispa va fer ofrena del diamant a la Mare de Déu. Els diferents informants no coincideixen a quina imatge: la Mare de Déu de Gràcia, la Mare de Déu Assumpta, la Mare de Déu de la Font o a la Verge del Roser? Ens inclinaríem per la imatge gòtica de la Mare de Déu de Gràcia, desapareguda durant la Guerra Civil.
1955
La llegenda del Serpent, tot i ser transmesa oralment generació rere generació, no es va escriure fins a l’any 1955. Esteve Gaja i Molist en va publicar la primera versió documentada a la revista Ausa, editada pel Patronat d’Estudis Osonencs.
1955
La llegenda del Serpent, tot i ser transmesa oralment generació rere generació, no es va escriure fins a l’any 1955. Esteve Gaja i Molist en va publicar la primera versió documentada a la revista Ausa, editada pel Patronat d’Estudis Osonencs.
Portada de la revista Ausa.
El vailet aprofita el moment en que el Serpent s’abeura al Ter per robar-li el diamant. Dibuix. Toni Donada (2019).
El vailet fugint després de robar el diamant del Serpent, Auca de la Festa del Serpent (2015). Dibuix: Toni Donada.
Esteve Gaja. Foto: Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA
Valentí Puntí. Foto: família Puntí.
Joan Homs. Foto: arxiu familiar.
Ramon i Palmira Tubau. Foto: família Tubau.
Pere Corrius. Foto: Fons fotogràfic Carles Molist (Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA).
Joan Domènech. Foto: Fons fotogràfic Carles Molist (Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA).
Bugader de terrissa de Can Pujolriu, Tavertet. Foto: Jordi Gumí (2010).
El vailet va fer ofrena del diamant a la Mare de Déu pel fet d’haver-ne eixit viu. Dibuix: Toni Donada (2020).
Portada de la revista Ausa.
